Un Any de No em toquis els Picarols!!!

Doncs sí, sembla que va ser ahir, quan em vaig decidir a crear el bloc, i ja fa un any, tot va sorgir com una idea d’exposar allò que se’m passés pel cap, fent una mica de crítica, opinió personal…

Cal dir que del projecte inicial (si es pot dir projecte) el tema ha perdut una mica la essència, cal dir que no és fàcil portar un bloc, no per la feina de muntar-ho si no de mantenir-ho, de saber de que parlar i fer-ho de manera coherent. Si a més li afegeixes que no parles d’un tema en concret, la dificultat puja una miqueta…
Al poc temps és va unir en Iacobus, només diré que si encara estem funcionant és en gran part d’ell sobretot a una de les fases per les que passen la majoria de bloggers, que és la de… com dir-ho… de “desinflat”.

Les fases del blogger vindrien a ser (més o menys) aquestes:

1.- Inici. Busques temes, parles de gairebé tot, mires les estadístiques, mires quantes persones han entrat al blog, mires quantes persones han fet algun comentari, intentes enllaçar amb altres blocs per veure si pots augmentar el nombre de visitants, i així constantment cada cop que has completat la roda, tornes a començar, el camí del treball a casa el fas neguitós, haurà entrat algú mentre no has estat connectat??? quins nervis

Als sis mesos menys o menys comença l’altre fase…

2.- Avorriment. Busques temes, no saps de que parlar, ja no mires les estadístiques, ja no mires quantes persones han entrat des de la última setmana, mes o jo que se el temps… te n’adones de que han fet un comentari perquè t’arriba un mail avisant (i realment et fa mandra anar a mirar a veure qui collons ha estat), el nombre de visitants te la bufa…

als quatre mesos (suposo) arriba la fase definitiva

3.- Que faig? tens dos opcions, com el blog te la bufa en general, la més fàcil és tancar la paradeta, és el que fa la gran majoria abans d’arribar a l’any (jo personalment he estat uns quants cops a punt de fer-ho), però, no estàs sol, encara que sembli mentira, encara hi ha algú que visita el blog per veure si has escrit quelcom, les amistats et comencen a dir:

Amics- Ei tiu que passa amb els Picarols???

Markus- Otia, no sé tius, és que ja no és el mateix, la gent no hi participa, tinc la sensació d’estar parlant sol…

Amics – Però que dius, si jo el visito cada dia a veure si has “postejat” alguna parida…

A- I jo

A- Jo també entro cada dia.A- Es clar, tiu no ho deixis.

M – Que cabrons, i no podrieu fer algun comentari de tant en tant

A – Ja tiu, però si fa segles que no dius re

M – Però si jo no escric re perquè vosaltres no participeu!!! Cony!!!

A – Tiu, tu estàs tarat!!! 

M – Doncs, potser sí… (m’estic fent vell) 

Iacobus- Veus tiu la gent ens necessita (¿¿¿???)… anem fent, sense matar-nos, postejem quan tinguem ganes i ja està tiu…

I – per mi seguim, eh???…

M – … mmm…

M – Vols dir??? és que no se…

I – Que sí home!!!

I – Tu fes el que vulguis, jo aniré fent.

M – Pos fale…

Laura – Doncs si no us sembla malament jo també segueixo amb la meva secció

M – Ok, com vulgueu

Bea – Ei ei ei, jo també faig la meva, no?

M – Feu el que us surti dels picarols…

En definitiva, arribar a l’any és molt important, i jo me n’adono, perquè tot es torna més lògic, més normal, més progressiu.

Postejo quan em ve de gust, vaig comprovant les estadístiques, de tant en tant, però quant me’n recordo i per suposat, gaudeixo més del bloc i del que publiquen els meus companys, que ho fan de meravella.(Ha quedat una mica engantxos, no?)

Entre el Iacobus la Laura i la Bea és fan càrrec més que un servidor, en mantenir aquest bloc, podríem dir “familiar”.